Els filòsofs de l’Edat Mitjana als regnes cristians pensaven que el cristianisme era la creença vertadera. Per tant, els seus qüestionaments es basen en conèixer si eren compatibles la fe i l'Església amb la raó.

 

Això fa que els valors d'aquesta època siguin principalment teocentristes, amb un concepte ideològic en el qual Déu era el centre del Univers. I realment ho era tot, inclosa la raó científica, ja que el món en el seu conjunt i el propi cosmos s'explicaven per voluntat divina i mística de Déu.  Aquests primers pensadors van ser anomenats Pares de l'Església i el seu estudi i difusió es va denominar Patrística.

 

N'és un exemple el cas particular d'Agustí d'Hipona, més conegut com a Sant Agustí Sant Agustí cercava solucionar el conflicte entre fe i raó. Durant la seva vida, ell va passar per moltes religions i corrents filosòfiques abans del teocentrisme cristià.  A la seua obra, no distingeix entre religió i filosofia, sinó que considera les dues com a solucions equivalents per a una necessitat vital de l'home.

 

 I Sant Agustí va identificar una amb l'altra sense confondre-les: afirmava que, encara que el pensament religiós s'aconsegueix amb la fe, el filosòfic s'assoleix amb l'ús de la raó . En l'aspecte ètic, Sant Agustí pensava que el mal era l'absència de Déu, tal i com ho feia Plató. Deia que hi havia una gran distància entre Déu i el món, però ressaltava que l'ésser humà és un ésser espiritual, ja que, segons ell,té un cos material i una ànima que pot reconèixer Déu. L'obra de Sant Agustí va tenir gran importància en la filosofia de tota l'Edat Mitjana.