Al començament de la Baixa Edat Mitjana, la frontera entre la llengua romanç, vulgar, i la llatina, culta, es va anar afeblint a mesura que creixia la consciència idiomàtica, fins que ambdues es van unificar al segle XIII.

 

A partir d'aquell moment, la prosa va ser escrita en català, però en la poesia es va continuar utilitzant el provençal fins al segle XV.

 

Els trobadors van emprendre una petita revolució en substituir el llatí per una llengua vulgar, l'occità.

 

Al segle XIII va aparèixer una de les figures més emblemàtiques de l'edat mitjana, Ramon Llull, que va arribar a publicar 265 obres en català, llatí i àrab. La seva aportació va ser molt important i fins i tot es podria afirmar que el català va doblegar el seu lèxic arran del seu treball.

 

Tal i com marcava el paradigma de la seva època, la seva vida i la seva obra van estar condicionades per la voluntat d'estendre el cristianisme entre els infidels.

 

La importància actual de Llull radica en haver estat el creador de la llengua literària catalana en un moment en que les altres llengües romàniques es trobaven encara sense desenvolupar.

 

També va ser una de les figures més interessants de l'Edat Mitjana en l'àmbit filosòfic, creador del corrent filosòfic conegut com lul·lisme, Llull mantenia que l'ésser humà pot conèixer i demostrar racionalment els misteris de la religió cristiana (veritats de fe).