La Baixa Edat Mitjana es caracteritza per la importància que adquireix la Escolàstica, un nou corrent teològic i filosòfic del pensament medieval.

 

Es basava en la ciència del filòsof Aristòtil i en el neoplatonisme grec i àrab. Sent l'objectiu més important explicar l'existència de Déu mitjançant l'ús de la Raó. Per als escolàstics Déu és ‘Causa incausada’ i, per això, calia justificar la idea mateixa de creació i el procés d'independència de les criatures respecte del pla diví.

 

Els mestres gaudien de gran fama i grups d'alumnes es desplaçaven per les diverses universitats europees per escoltar-los. En principi, un escolàstic realitzava dos tipus d'activitats molt pautades al llarg d'un curs: la lectio (és a dir, la lliçó que consistia en un comentari de text, o ‘d'autoritats’, com es deia en l'època) i la disputatio (el debat sobre alguna qüestió oberta entre dos mestres prestigiosos).

 

Els escolàstics van recopilar els seus comentaris en diferents obres, a les quals discutien de diferents temes.